#AbsolucioEnricDuran etición dirigida a: Audiencia Provincial, Fiscalía del Estado y 14 entidades bancarias

Petición dirigida a: Audiencia Provincial, Fiscalía del Estado y 14 entidades bancarias

Audiencia Provincial, Fiscalía del Estado y 14 entidades bancarias: Absolución Enric Duran #AbsolucioEnricDuran

ENLACE PARA FIRMAR LA PETICIÓN
http://www.change.org/es/peticiones/audiencia-provincial-fiscal%C3%ADa-del-estado-y-14-entidades-bancarias-absoluci%C3%B3n-enric-duran-absolucioenricduran-2?utm_campaign=autopublish&utm_medium=facebook&utm_source=share_petition


CATALA (más abajo en castellano)

La fiscalia (L'Estat) i 14 entitats bancàries demanen, per l'Enric, 8 anys de presó.
Enric Duran va fer públic al setembre de l'any 2008 que havia demanat diversos crèdits a 39 entitats bancàries i va aconseguir 492.000 euros que mai no ha tornat ni pensa tornar. La seva intenció ha quedat ratificada pels fets. S'ha demostrat que els bancs ens roben i condemnen a la misèria milions de persones, que l’especulació i l’avarícia dominen la societat, que el consumisme guia les vides de la majoria, i tot gràcies a la banca.

Al gener de 2013, Enric ha estat informat de les dates del judici només tres setmanes abans que s’hagi de celebrar (el pròxim 12 de febrer) i fins que no les va recollir personalment als jutjats no havia rebut l'acta de resposta a les proves presentades, que havien estat publicades més de tres mesos abans, amb la qual cosa no podia saber que el procés judicial ha estat seguint el seu curs. Aquest fet ha provocat que la situació desemboqui en un clima d'indefensió i de legalitat més que dubtosa, pel que Enric Duran ha demanat la revocació del seu advocat.

Més enllà que en aquest cas sigui la banca qui ens vol condemnar, nosaltres considerem que hauria de ser la banca la condemnada.

Perquè hi hagi estafa cal que hi hagi apropiació indeguda. L’apropiació indeguda és un delicte contra el patrimoni i la propietat consistent en l’apoderament de béns aliens amb intenció de lucrar-se, quan aquests béns es troben legalment en la seva possessió a través d’altres títols de possessió com pot ser, per exemple, un crèdit.

I en aquest cas no és l’Enric qui s’ha apropiat de béns aliens. L’Enric va sol·licitar crèdits que el banc li va atorgar mitjançant el sistema de reserva fraccionària, que es el sistema que permet als bancs crear diners com a deute. Aquest sistema és el responsable de la bombolla creditícia. Actualment, els bancs privats deixen diners que no posseeixen, ja que no estan recolzats per cap actiu concret, sinó que a través de potents instruments d’enginyeria financera permeten la creació de diner com a deute, creada a partir del diner dels comptes en dipòsit dels seus clients.

Per aquest motiu qui s’està contínuament lucrant amb béns aliens és la banca que especula amb els diners que els seus clients els deixen en dipòsit. Això és apropiació indeguda, perquè no es pot especular amb quelcom que no és de la teva propietat sinó que sols està en la teva custòdia; per exemple, si el propietari d’un pàrquing es dediqués a llogar els nostres cotxes mentre els tenim a la seva custòdia, això seria un delicte d’apropiació indeguda. Però, quan ho fa el banc no és així, la impunitat es compra.

Qui “roba” a un lladre per col·lectivitzar-ne el béns, què és? I si aquest lladre ha portat a la misèria a milions de persones, aleshores tornem a preguntar-ho, qui els ha expropiat i els ha denunciat per avisar a tothom, què és?

Per altra banda, perquè hi hagi estafa, que és del que acusen l’Enric, és fonamental que hi hagi lucre. L’Enric no només ha fet l’acció per visibilitzar el que fan aquests lladres financers, que són els bancs, sinó que sobretot, com es va fer públic i es pot comprovar amb tota la xarxa de cooperatives integrals que han sorgit després d’aquella primera acció, l’Enric no es va lucrar amb els diners dels crèdits, sinó que els va recuperar de la banca per posar-los de nou al servei dels ciutadans amb diferents iniciatives que ofereix la CIC, com ara cooperatives d’habitatge social, centres d’autogestió primària en salut, educació lliure, tots ells drets bàsics que actualment l’Estat ens està robant. I això no és lucrar-se.

Lucrar-se és el que fan els bancs quan porten a terme més de 400.000 execucions hipotecàries i condemnnen milers de famílies a la pobresa absoluta, quan no al suïcidi, i les obliguen a continuar pagant un deute que ja s’han cobrat amb l’immoble, de manera que cobren dos cops el mateix crèdit –i recordem que és un crèdit que no han finançat amb el seu capital, sinó amb els dipòsits dels comptes a la vista de tots nosaltres. Això sí que és lucrar-se i és apropiació indeguda! I estafa és que la justícia obligui els ciutadans desnonats a pagar quotes mensuals per malviure desemparats als nostres carrers.

Estafa també és que ens diguin que el deute públic ascendeix a 1,8 bilions d’euros quan el bilió correspon al deute privat (bancs i gran corporacions) que amb la complicitat de l’Estat ens l’han endinyat com a deute públic de tots els ciutadans.

Estafa és que endeutin els ciudatans amb 100.000 milions d’euros per destinar-los als bancs espanyols perquè paguin els seus deutes amb els bancs alemanys i francesos, quan una part cada vegada més gran de la població supera el llindar de pobresa. Això és estafa i és apropiació indeguda per part de les entitats financeres.

Estafa és que els bancs per simular solvència hagin col·locat quantitats industrials de participacions preferents a la població i s’hagin negatca retornar els estalvis als seus clients un cop vençuts els terminis.

És estafa que els responsables d’aquest robatori realitzat amb violència institucional, que en diuen crisi, siguin recompensats amb indemnitzacions estratosfèriques, i apropiació indeguda és que aquestes indemnitzacions als culpables siguin pagades amb els nostres diners, amb els diners que paguem amb els impostos, amb els diners públics amb els quals els bancs han estat intervinguts.

Estafa és que a Emilio Botín se li atorgués tractament de vip considerant el seu oblit a declarar els seus impostos com un error i no com un delicte, i que no se li hagi exigit retornar a l’Estat espanyol els 2.000 milions d’euros evadits il·legalment a Suïssa.

Estafa és que amb els nostres diners l’estat avali 90.000.000.000. euros del banc dolent per comprar tots els actius tòxics dels bancs privats, quan aquí el que necessitem són polítiques d’habitatge social.

Estafa és que els bancs inverteixin els diners públics que l’Estat els va prestar a l’1% d’interès amb l’objectiu de reactivar el crèdit i amb aquests diners comprin deute públic, que l’Estat els haurà de pagar a un 5 o 6% d’interessos, de manera que estan especulant i robant-nos diners de forma inadmisible.

Tot això és apropiació indeguda, una estafa i una falta de respecte a tots els ciutadans.

És del tot il·legítim que ens pengin a l’esquena un extraordinari deute que no ens correspon i que se’ns exigeix amb retallades pressupostàries que han condemnat els ciutadans a l’empobriment, a la pauperització de les seves condicions de vida, al desmantellament dels serveis públics, a la inestabilitat familiar, a la pèrdua de futur, al consum de fàrmacs i a la decadència democràtica, mentre es regalen milers de milions d’euros als bancs, se silencia la compra de material militar per uns altres milers de milions, es permet a les elèctriques que ens estafin amb el dèficit tarifa, etc.

ELS DRETS HUMANS SÓN UNA QÜESTIÓ DE MÍNIMS INNEGOCIABLE QUE SI NO ES COMPLEIXEN NOMÉS ES PODEN DEFENSAR AMB UN DRET, EL DRET DE REBEL·LIÓ.
«I si algun dia, per voluntat meva o no, sóc jutjat, aviso que l’únic veredicte que acceptaré serà l’absolució per consideració del tribunal que la meva acció no és constitutiva de delicte, a causa de la seva motivació ètica i solidària en contra dels actors que més mal fan a aquesta societat i en pro del bé comú. Fora d’això, no negociaré penes menors per evitar complir condemna, ni pagaré una fiança, ni multa, ni negociaré el deute. Si l’estat és incapaç de sortir de la pressió dels poders fàctics, que tothom ho vegi mantenint una persona com jo a la presó.» Enric Duran

CASTELLANO
Más allá de que en este caso sea la banca quien nos quiere condenar, nosotros consideramos que debería ser la banca la condenada.
Para que haya estafa es necesario que haya apropiación indebida. La apropiación indebida es un delito contra el patrimonio y la propiedad consistente en el apoderamiento de bienes ajenos con intención de lucrarse, cuando dichos bienes se encuentren legalmente en su posesión a través de otros títulos de posesión como puede ser, por ejemplo, un crédito.
Y en este caso no es Enric quien se ha apropiado de bienes ajenos. Enric solicitó créditos que el banco le otorgó mediante el sistema de reserva fraccionaria, que es el sistema que permite a los bancos crear dinero como deuda. Este sistema es el responsable de la burbuja crediticia. Actualmente, los bancos privados dejan dinero que no poseen, ya que no están respaldados por ningún activo concreto, sino que a través de potentes instrumentos de ingeniería financiera permiten la creación de dinero como deuda, creada a partir del dinero de las cuentas en depósito de sus clientes.
Por este motivo quién está continuamente lucrando con bienes ajenos es la banca que especula con el dinero que sus clientes les dejan en depósito. Esto es apropiación indebida, porque no se puede especular con algo que no es de tu propiedad, sino que sólo está en tu custodia, por ejemplo, si el propietario de un párking se dedicara a alquilar nuestros coches mientras los tenemos en la su custodia, esto sería un delito de apropiación indebida. Pero, cuando lo hace el banco no es así, la impunidad se compra.
Quien "roba" a un ladrón para colectivizar su bienes, ¿qué es? Y si este ladrón ha llevado a la miseria a millones de personas, entonces volvemos a preguntar, quién los ha expropiado y ha denunciado para avisar a todos, qué es?
Por otro lado, para que haya estafa, que es de lo que acusan Enric, es fundamental que haya lucro. Enric no sólo ha hecho la acción para visibilizar lo que hacen estos ladrones financieros, que son los bancos, sino que sobre todo, como se hizo público y se puede comprobar con toda la red de cooperativas integrales que han surgido después de aquella primera acción, Enric no se lucraron con el dinero de los créditos, sino que los recuperó de la banca para ponerlos de nuevo al servicio de los ciudadanos con diferentes iniciativas que ofrece la CIC, como cooperativas de vivienda social , centros de autogestión primaria en salud, educación libre, todos ellos derechos básicos que actualmente el Estado nos está robando. Y eso no es lucrarse.
Lucrarse es lo que hacen los bancos cuando llevan a cabo más de 400.000 ejecuciones hipotecarias y condenan miles de familias en la pobreza absoluta, cuando no al suicidio, y las obligan a continuar pagando una deuda que ya se han cobrado con el inmueble, por lo que cobran dos veces el mismo crédito -y recordemos que es un crédito que no han financiado con su capital, sino con los depósitos de las cuentas a la vista de todos nosotros-. Esto sí que es lucrarse y es apropiación indebida! Y estafa es que la justicia obligue a los ciudadanos desahuciados a pagar cuotas mensuales para malvivir desamparados en nuestras calles.
Estafa también es que nos digan que la deuda pública asciende a 1,8 billones de euros cuando el billón corresponde a la deuda privada (bancos y gran corporaciones) que con la complicidad del Estado nos la han colado como deuda pública de todos los ciudadanos.
Estafa es que endeudado los ciudadanos con 100.000 millones de euros para destinarlos a los bancos españoles para que paguen sus deudas con los bancos alemanes y franceses, cuando una parte cada vez mayor de la población supera el umbral de pobreza. Esto es estafa y es apropiación indebida por parte de las entidades financieras.
Estafa es que los bancos para simular solvencia hayan colocado cantidades industriales de participaciones preferentes en la población y se hayan negado a devolver los ahorros a sus clientes una vez vencidos los plazos.
Es estafa que los responsables de este robo realizado con violencia institucional, que llaman crisis, sean recompensados con indemnizaciones estratosféricas, y apropiación indebida es que estas indemnizaciones a los culpables sean pagadas con nuestro dinero, con el dinero que pagamos con los impuestos, con el dinero público con los que los bancos han sido intervenidos.
Estafa es que a Emilio Botín se le otorgara tratamiento de vip considerando su olvido a declarar sus impuestos como un error y no como un delito, y que no se le haya exigido devolver a España los 2.000 millones de euros evadidos ilegalmente en Suiza.
Estafa es que con nuestro dinero del estado avale 90.000.000.000. euros del banco malo para comprar todos los activos tóxicos de los bancos privados, cuando aquí lo que necesitamos son políticas de vivienda social.
Estafa es que los bancos inviertan el dinero público que el Estado les prestó al 1% de interés con el objetivo de reactivar el crédito y con ese dinero compren deuda pública, que el Estado les deberá pagar a un 5 o 6% de intereses, con lo que están especulando y robándonos dinero de forma inadmisible.
Todo esto es apropiación indebida, una estafa y una falta de respeto a todos los ciudadanos.
Es del todo ilegítimo que nos cuelguen en la espalda un extraordinario deuda que no nos corresponde y que se nos exige con recortes presupuestarios que han condenado a los ciudadanos al empobrecimiento, a la pauperización de sus condiciones de vida, al desmantelamiento de los servicios públicos, a la inestabilidad familiar, a la pérdida de futuro, al consumo de fármacos y la decadencia democrática, mientras se regalan miles de millones de euros a los bancos, se silencia la compra de material militar por otros miles de millones , se permite a las eléctricas que nos estafen con el déficit tarifa, etc.

LOS DERECHOS HUMANOS SON UNA CUESTIÓN DE MÍNIMOS INEGOCIABLE QUE SI NO SE CUMPLEN SOLO SE PUEDEN DEFENDER CON UN DERECHO, EL DERECHO DE REBELIÓN.

«Y si algún día, por voluntad mía o no, soy juzgado, aviso que el único veredicto que aceptaré será la absolución por consideración del tribunal que mi acción no es constitutiva de delito, debido a su motivación ética y solidaria en contra de los actores que más daño hacen a esta sociedad y en pro del bien común. Fuera de esto, no negociaré penas menores para evitar cumplir condena, ni pagaré una fianza, ni multa, ni negociaré la deuda. Si el estado es incapaz de salir de la presión de los poderes fácticos, que todo el mundo lo vea manteniendo a una persona como yo en prisión. »

Enric Duran